Si poguéssim triar un carrer per viure a Barcelona, amb els ulls tancats escolliríem l’Enric Granados. Malgrat està ubicat al cor de l’Eixample i travessat per carrers tan densos com Mallorca, València o Aragó, s’hi respira una tranquil·litat quasi inquietant. En aquest oasi d’edificis senyorials s’hi han anat ubicant petites galeries d’art, boutiques discretes i restaurants que semblen compartir el disseny de les façanes on s’ubiquen i la quietud del carrer on habiten. Cert és que el restaurant Gresca i el seu germanet, el Gresca bar, són a Provença, però tan a prop del carrer més bonic de la ciutat, que és impossible no contaminar-se de la seva essència.
Hem visitat varies vegades el restaurant Gresca i sempre ens hem quedat amb una sensació agredolça, però malgrat això hem repetit. Ens negàvem a creure que llegint tan bones crítiques i valoracions no li trobéssim l’exquisidesa de la qual tothom parlava. Segurament hauríem d’haver tingut una cita a cegues; que el recomani Joan Roca o que Ferran Adrià hi mengi habitualment és una publicitat impagable, però potser col·loquen el llistó tant, tan alt, que un espera que li canviarà la concepció de la cuina d’ara endavant. I res més lluny. Execució perfecte amb un producte de qualitat però, hi falten els focs artificials. Igual que el local, estret allargat, senzill amb poca o cap decoració que finalitza amb la cuina, vista des de l’última reforma. Hi ha res que estigui malament? No, però hi ha poc risc a equivocar-se si les parets són blanques i la tovalles i tovallons de fil. El tracte és senzill, potser una mica massa auster, cosa que provoca que una vegada més un tingui aquesta sensació que no acaba d’estar complet; però a la sala hi destaca la sommelier, amb la que vam descobrir un vi magnífic: un Bourgogne Aligote de Henri Germain et Fils.
Una mescla estranya entre el record del vi i la nostra tossuderia, ens va portar a tornar-hi (si, una altra vegada), però aquesta vegada al recentment obert Gresca Bar. I aquí la nostra percepció va canviar. La simpatia és ser-hi present des de la trucada per preguntar si calia reservar, fins a l’explicació dels plats o la tria del vi. Potser pel fet d’anar menys encotillats, tot flueix amb un ritme molt més amable i dinàmic. I el fet de poder etiquetar-se com a bar, permet una disposició de taules, a diferents alçades, que trenca el passadís simètric al del restaurant.
La carta, comparteix alguns plats dels quals vam poder tastar a l’última vista, com l’albergínia lacada amb fines herbes (8€), però a trets generals, els plats del restaurant estan més pensats pel menú degustació, amb racions individuals preparades per tastar amb una sola cullerada la mescla que Rafa Peña ens vol mostrar. L’ou suflé és un clàssic d’aquest menú, però a nosaltres ens quedem amb els raviolis de llebre a la royale. La carta del bar es mostra més similar a la d’un bistrot francès, una mica més despreocupada, pensada per compartir i amb l’accent posat als rostits i als plats de triperia. El cervell de vedella amb mantega i llimona (14€) o el pollastre rostit amb mandonguilles i cresta (13€) en són un clar exemple, tot i que nosaltres ens decantem per la carabassa rostida (7€), el biquini de llom ibèric i compté (10€) (us enrecordareu durant un llarg temps) o unes senzilles sepietes amb ceba confitada (18€). Fora de carta ens van oferir la pizza, que val la pena provar per la seva suavitat. Pels més llaminers les torrades de Santa Teresa, un bon fi de festa si visiteu el local.
I ara si, hi tornarem, però convençuts i decidits a tastar alguns dels plats que ens van quedar pendents. Això si, no s’hi val qualsevol excusa, perquè així com podríem destacar el menú del restaurant per la seva relació qualitat-preu, el bar, sobretot entès com a tal, pica una mica si se’n vol sortir tip.
Restaurant Gresca / Gresca Bar
Provença, 230
Tel 93 451 61 93
Restaurant tancat dissabte al migdia i diumenge
Bar tancat dimarts
